Parlar d'autolesions és difícil. És un tema envoltat de tabú, incomprensió i por. Però és precisament el silenci i l'estigma el que impedeix que moltes persones —sobretot adolescents— rebin l'ajuda que necessiten. Com a psicòloga sanitària, crec fermament que comprendre les autolesions és el primer pas per poder ajudar. Aquest article està dirigit tant a persones que s'autolesionen com a famílies que volen entendre i acompanyar els seus fills i filles.
Què són les autolesions?
Les autolesions (o conductes autolesives no suïcides) són actes deliberats de dany al propi cos sense intenció suïcida. Les formes més comunes inclouen tallar-se la pell, rascar-se fins a fer-se ferides, donar-se cops, cremar-se o arrencar-se els cabells. És important aclarir des del principi: les autolesions NO són un intent de suïcidi, tot i que constitueixen un factor de risc que cal prendre seriosament.
Les dades indiquen que entre un 15% i un 25% dels adolescents han practicat alguna forma d'autolesió almenys una vegada. L'edat d'inici més freqüent se situa entre els 12 i els 15 anys, tot i que pot aparèixer abans o després. No és un fenomen exclusiu de l'adolescència: adults de totes les edats també poden presentar conductes autolesives.
Per què les persones s'autolesionen?
L'autolesió com a regulació emocional
La funció principal de l'autolesió és la regulació emocional. Quan una persona experimenta un dolor emocional tan intens que se sent desbordada —ansietat extrema, tristesa profunda, ràbia incontrolable, sensació de buit—, l'autolesió pot funcionar com una «vàlvula d'escapament» que proporciona un alleujament temporal. El dolor físic activa mecanismes neuroquímics (endorfines) que redueixen momentàniament el malestar emocional.
Altres funcions de l'autolesió
A més de la regulació emocional, les autolesions poden complir altres funcions: sentir alguna cosa quan hi ha una sensació de buidor o desconnexió emocional, expressar un dolor que no es pot posar en paraules, castigar-se per sentir-se «dolent» o «inacceptable», sentir control sobre almenys alguna cosa quan tot sembla caòtic, o comunicar als altres la gravetat del seu malestar quan les paraules no semblen suficients.
Mites sobre les autolesions que cal desmuntar
Existeixen molts mites que dificulten la comprensió i l'ajuda a les persones que s'autolesionen:
- «Ho fa per cridar l'atenció»: Aquest és el mite més danyí. La majoria de persones que s'autolesionen amaguen les seves ferides per vergonya. I fins i tot quan l'autolesió té un component comunicatiu, això no la fa menys real ni menys dolorosa. Si algú necessita fer-se mal per «cridar l'atenció», la seva necessitat d'ajuda és urgent.
- «Si s'autolesiona, vol suïcidar-se»: Com hem explicat, l'autolesió generalment no té intenció suïcida. No obstant, sí que és un factor de risc que requereix atenció professional.
- «És una moda entre els adolescents»: Les autolesions no són una moda sinó una manifestació de sofriment real. Trivialitzar-les impedeix que les persones afectades busquin ajuda.
- «Si fos greu, les ferides serien pitjors»: La gravetat de l'autolesió no es mesura per la profunditat de les ferides, sinó pel dolor emocional que hi ha al darrere. Qualsevol forma d'autolesió mereix atenció i cura.
- «És cosa de noies»: Tot i que les estadístiques mostren una prevalença lleugerament superior en noies, els nois també s'autolesionen. L'estigma addicional de gènere fa que els nois tendeixin a amagar-ho encara més.
Senyals d'alerta en adolescents
Com a pares, educadors o persones properes a un adolescent, és important estar atents a determinats senyals:
- Portar sempre mànigues llargues o roba que cobreixi braços i cames, fins i tot quan fa calor.
- Ferides, cicatrius, morats o cremades que no tenen una explicació clara.
- Trobar objectes tallants o punxants amagats a l'habitació.
- Aïllament social progressiu i pèrdua d'interès en activitats que abans gaudien.
- Canvis bruscos d'humor, irritabilitat o tristesa persistent.
- Evitar activitats que impliquin mostrar el cos (anar a la piscina, canviar-se davant d'altres).
- Taques de sang inexplicades a la roba o als llençols.
Com poden ajudar els pares i familiars
Descobrir que un fill o filla s'autolesiona és una de les experiències més angoixants per a una família. La reacció natural pot ser la por, la ràbia o la desesperació. No obstant, la forma com responguem és crucial:
Mantén la calma: Per difícil que sigui, evita reaccionar amb pànic, ira o càstig. La teva reacció determinarà si el teu fill se sentirà segur per parlar-te del que li passa o si es tancarà encara més.
Escolta sense jutjar: No diguis «no entenc per què et fas això» o «amb tot el que tens». Prova amb: «Veig que estàs passant un mal moment i m'importa molt. Vull ajudar-te.»
No obliguis a prometre: Demanar al teu fill que prometi que no es tornarà a fer mal genera més pressió i culpa. En lloc d'això, centra't en trobar ajuda professional.
No retiris objectes sense més: Confiscar tots els objectes tallants sense abordar el problema emocional subjacent no soluciona res: la persona trobarà altres maneres de fer-se mal. L'important és tractar les causes.
La teràpia infantil i adolescent és fonamental en aquests casos, ja que ofereix un espai segur on l'adolescent pot explorar les seves emocions i aprendre estratègies de regulació alternatives.
Abordatges terapèutics per a les autolesions
El tractament de les autolesions se centra en abordar les causes emocionals subjacents i ensenyar estratègies de regulació alternatives:
- Teràpia cognitiu-conductual (TCC): Ajuda a identificar els pensaments i les situacions que desencadenen l'autolesió i a desenvolupar respostes alternatives.
- Teràpia dialèctic-conductual (TDC): Especialment dissenyada per a persones amb dificultats de regulació emocional, ensenya habilitats de tolerància al malestar, regulació emocional i relacions interpersonals.
- Treball amb el trauma: En molts casos, les autolesions estan vinculades a experiències traumàtiques no processades. El tractament del trauma mitjançant EMDR pot ser molt beneficiós per processar aquestes experiències i reduir la necessitat de l'autolesió com a mecanisme d'afrontament.
Un missatge d'esperança
Si t'autolesiones, vull que sàpigues que el que et passa és important i que mereixs ajuda. No estàs «boig/a» ni ets «dolent/a»: estàs patint i has trobat l'única manera que coneixes de gestionar aquest dolor. La teràpia pot ajudar-te a trobar altres maneres de regular les teves emocions sense fer-te mal.
Si ets pare, mare o familiar, no estàs sol en això. La teva preocupació demostra que t'importa, i demanar ajuda professional és el pas més important que pots fer. No dubtis a contactar-me per començar un procés terapèutic que doni suport al teu fill o filla.