Imagina que les portes de l'ascensor es tanquen i, de sobte, el cor s'accelera, et costa respirar i una veu interior et crida que has de sortir d'allà immediatament. Així és com viuen el dia a dia milions de persones que pateixen claustrofòbia. Aquesta fòbia, una de les més comunes, pot convertir situacions quotidianes com agafar el metro, fer-se una ressonància magnètica o fins i tot entrar en una habitació petita en una experiència aterridora.
Què és la claustrofòbia?
La claustrofòbia és una fòbia específica caracteritzada per una por intensa, persistent i irracional als espais tancats, petits o dels quals la persona percep que no pot escapar fàcilment. Afecta aproximadament entre un 5% i un 10% de la població mundial, sent més freqüent en dones que en homes.
A diferència de la simple incomoditat que molta gent sent en espais reduïts, la claustrofòbia implica una resposta d'ansietat desproporcionada que pot arribar a l'atac de pànic. La persona sap que la seva por no és racional, però no pot controlar-la: el seu sistema nerviós reacciona com si estigués en perill real.
Situacions que desencadenen la claustrofòbia
Les situacions més habituals que provoquen ansietat en persones claustrofòbiques són:
Espais tancats quotidians
Ascensors, metros, autobusos plens, habitacions sense finestres, vestidors petits, lavabos sense ventilació, cotxes (especialment al seient del darrere), avions, túnels i aparcaments subterranis. Fins i tot portar roba molt ajustada o bufandes al coll pot generar sensació d'ofec en alguns casos.
Situacions mèdiques
La ressonància magnètica (RMN) és una de les situacions més temudes: el pacient ha d'estar quiet dins un tub estret durant 20-45 minuts. També generen ansietat les màscares d'oxigen, les escaioles que cobreixen gran part del cos, o les intervencions dentals amb la boca oberta molt de temps.
Situacions socials amb aglomeracions
Concerts, discoteques, festes en espais petits, cues llargues en espais tancats, o qualsevol situació on la persona se senti «atrapada» entre molta gent sense poder sortir fàcilment.
Símptomes de la claustrofòbia
Els símptomes poden aparèixer tant quan la persona es troba en l'espai tancat com simplement anticipant-ho:
Símptomes físics: Taquicàrdia, dificultat per respirar o hiperventilació, suor profusa, tremolors, nàusees, marejos, tensió muscular, sensació d'ofec, dolor al pit i formigueig a les mans. En casos intensos, atacs de pànic complets.
Símptomes cognitius: Pensaments catastròfics («em quedaré sense aire», «les parets s'apropen», «no podré sortir mai»), sensació d'irrealitat o despersonalització, por a perdre el control, por a morir o tornar-se boig.
Conductes d'evitació: Pujar sempre per les escales (evitant l'ascensor), evitar el metro, rebutjar proves mèdiques necessàries, seure sempre a prop de la porta, comprovar les sortides d'emergència, o directament no acudir a llocs tancats.
Causes de la claustrofòbia
Experiència traumàtica: Quedar-se atrapat en un ascensor, ser tancat en un espai petit durant la infància, o viure una situació d'ofec. El tractament amb EMDR és especialment eficaç per processar aquests records.
Aprenentatge: Haver vist un pare, mare o persona propera reaccionar amb pànic en un espai tancat pot transmetre la fòbia. La teràpia infantil és clau per prevenir que els nens consolidin aquesta por.
Factors biològics: Algunes investigacions suggereixen que l'amígdala cerebral de les persones claustrofòbiques és més reactiva, activant l'alarma amb estímuls menys intensos del que seria habitual.
Experiències d'indefensió: Situacions on la persona va sentir que no tenia control ni escapatòria, encara que no estiguessin directament relacionades amb espais tancats.
Tractament de la claustrofòbia
La claustrofòbia respon excel·lentment al tractament psicològic, amb taxes d'èxit superiors al 80%:
Exposició gradual in vivo
El tractament de referència. Es construeix una jerarquia d'exposicions, des de les menys ansioses fins a les més temudes. Per exemple: primer mirar fotos d'ascensors, després estar davant d'un ascensor obert, entrar-hi sense tancar, tancar les portes un moment, pujar un pis, dos pisos… L'objectiu és que el cervell aprengui que l'espai tancat no és realment perillós.
EMDR
L'EMDR és molt eficaç quan la claustrofòbia té un origen traumàtic clar (quedar-se atrapat, situació d'ofec). Permet reprocessar el record traumàtic perquè perdi la seva càrrega emocional i el cervell deixi d'associar «espai tancat» amb «perill».
Tècniques de regulació de l'ansietat
Respiració diafragmàtica, regulació emocional, mindfulness i relaxació muscular progressiva. Aquestes eines permeten a la persona sentir que té control sobre les seves reaccions, que és precisament el que necessita algú amb claustrofòbia.
Dona el primer pas
Si la claustrofòbia t'està limitant —evites ascensors, metros, proves mèdiques o activitats socials—, sàpigues que superar-la és possible. A la meva consulta d'Igualada i també a través de la teràpia online, treballem junts per recuperar els espais que la por t'ha pres. Contacta'm per a una primera consulta informativa.