«I què faran, jugar?» És una de les preguntes que més sento a la primera entrevista amb una família, tot i que de vegades no s'atreveixen a fer-la en veu alta. Han vingut perquè el seu fill fa setmanes que dorm malament, perquè les rebequeries s'allarguen cada dia una mica més o perquè, des que va morir l'àvia, la nena està apagada i no en vol parlar. I la resposta que reben és una sala plena de joguines.
El dubte és lògic. Però per a un nen, jugar és la manera més natural d'explicar el que li passa, i fer-ho servir en teràpia té una base sòlida. En aquest article t'explico què és la teràpia de joc, com és una sessió per dins, a quins nens pot ajudar i quin paper hi tenen els pares.
Què és la teràpia de joc
La teràpia de joc és un tractament psicològic per a infants en què el joc ocupa el lloc que en la teràpia d'adults ocupen les paraules. En comptes d'asseure el nen davant d'un adult i demanar-li que expliqui què el preocupa, se li ofereix un espai segur, amb materials escollits amb cura, on pot expressar-ho jugant, al seu ritme i sense sentir-se interrogat. L'American Psychological Association la recull al seu diccionari de psicologia, i l'Associació Britànica de Terapeutes de Joc (BAPT) explica que ajuda els nens a entendre sentiments embolicats i experiències que els han trasbalsat i que encara no han tingut ocasió d'ordenar.
No és cap moda. Als anys vint del segle passat ja hi havia psicoanalistes que observaven com jugaven els nens per entendre'ls, i el 1947 la psicòloga nord-americana Virginia Axline va publicar «Play Therapy», el llibre que va donar forma a la teràpia de joc no directiva. Avui se la coneix com a teràpia de joc centrada en l'infant, i continua sent la base de molts dels enfocaments actuals.
Per què el joc és el llenguatge dels nens
Un nen de sis anys difícilment et dirà: «Des que els meus pares s'estan separant em sento insegur, i tinc por que un dia em deixin de voler». El que sí que pot fer és muntar una casa de nines on la família de ninots viu repartida en dues cases, o fer que un animalet es perdi una vegada i una altra sense que ningú el vagi a buscar. Els adults posem nom al que sentim parlant. Els nens, durant molts anys, ho fan jugant, perquè la capacitat d'explicar les emocions amb paraules es construeix a poc a poc i el joc hi arriba molt abans.
El joc també dona una distància que protegeix. És molt més fàcil fer parlar un lleó que té por de quedar-se sol que dir «jo tinc por de quedar-me sol». A través dels personatges, el nen s'acosta al que li fa mal sense quedar desbordat, prova finals diferents i, sovint per primera vegada, sent que té una mica de control sobre una situació que a la vida real no controla gens.
La importància del joc va més enllà de la consulta. En un informe del 2018, l'Acadèmia Americana de Pediatria recordava que el joc no és una frivolitat. Ajuda a desenvolupar el cervell i les funcions executives, les que ens permeten perseguir un objectiu sense distreure'ns, i quan un infant viu situacions adverses encara és més necessari. L'informe fins i tot animava els pediatres a «receptar joc» a les revisions.
Com és una sessió de teràpia de joc
Una sessió dura entre 45 i 60 minuts i, sempre que es pot, es fa el mateix dia de la setmana, a la mateixa hora i a la mateixa sala, amb els mateixos materials. Aquesta regularitat ajuda el nen a confiar en l'espai i en la persona que l'acompanya, i sense aquesta confiança el joc es queda a la superfície.
Què hi ha en una sala de teràpia de joc
Els materials no s'escullen a l'atzar. Moltes sales segueixen la classificació del terapeuta de joc Garry Landreth, que agrupa les joguines en tres famílies:
- Joguines de la vida real: una casa de nines, una família de ninots, una cuineta, cotxes, un maletí de metge. Serveixen per representar el que passa a casa, a l'escola o a l'hospital.
- Joguines per treure les emocions: espases de goma escuma, coixins, figures de lluitadors o d'animals ferotges. Permeten expressar la ràbia o la por sense fer mal a ningú.
- Materials per crear: plastilina, pintura, titelles, disfresses i, sovint, una caixa de sorra amb figures en miniatura.
A alguns pares els sorprèn trobar una espasa o un drac a la sala. Té sentit, perquè la ràbia també necessita un lloc on es pugui jugar i entendre.
Què fa la terapeuta durant la sessió
Des de fora pot semblar que la terapeuta només mira, però està molt activa. Segueix el joc, posa paraules al que el nen sembla sentir («aquest cavall està molt enfadat») i observa quins temes es repeteixen i com canvien d'una setmana a l'altra. També manté uns límits clars: a la sala es pot jugar gairebé a tot, però no es pot fer mal a ningú, tampoc a un mateix, ni trencar coses expressament. Lluny de tallar el joc, aquests límits el fan segur.
Tipus de teràpia de joc
No hi ha una sola manera de fer teràpia de joc. Els enfocaments es diferencien sobretot per qui porta la iniciativa:
- No directiva o centrada en l'infant: el nen tria a què juga i com. La terapeuta el segueix, sense dirigir el joc ni omplir la sessió de preguntes. És l'enfocament de referència en aquest camp.
- Directiva: la terapeuta proposa jocs amb un objectiu concret, com aprendre a calmar-se, practicar habilitats socials o preparar-se per a una situació que fa por. La teràpia de joc cognitivoconductual en seria un exemple.
- Amb els pares a la sala: alguns models fan jugar junts pares i fills, perquè el que es vol enfortir és, precisament, el vincle entre ells. El Theraplay i la teràpia filial en són dos exemples.
A la pràctica, la majoria de terapeutes combinem enfocaments segons l'edat del nen, el problema i el moment del procés.
La caixa de sorra
Un dels recursos que més sorprèn les famílies és la caixa de sorra: una safata amb sorra, pintada de blau per dins, i una col·lecció de figures en miniatura (persones, animals, cases, arbres, ponts, monstres). El nen hi construeix escenes, petits mons, i la manera com els munta i com els va canviant amb les setmanes diu molt del que està vivint. La terapeuta no li interpreta l'escena. L'acompanya i, si el nen ho vol, en parlen.
A quins nens pot ajudar
La teràpia de joc s'utilitza amb nens que passen per situacions molt diferents. Algunes de les més habituals són aquestes:
- Ansietat i pors que no els deixen fer vida normal: a la foscor, a separar-se dels pares, a anar a l'escola. Si vols aprofundir-hi, tens una guia sobre l'ansietat infantil.
- Pèrdues i dols, com la mort d'un avi o d'una mascota. Els nens viuen el dol a estones i, sovint, jugant, com explico a l'article sobre el dol infantil.
- Canvis i tensions a la família: una separació, l'arribada d'un germà, un canvi de casa o conflictes familiars que s'allarguen.
- Rebequeries, ràbia i problemes de conducta que van més enllà del que és esperable per l'edat.
- Experiències difícils o traumàtiques, com un accident, una hospitalització o haver presenciat violència.
- Timidesa extrema o dificultats per relacionar-se, incloent-hi els nens que no parlen fora de casa, com passa en el mutisme selectiu.
- Baixa autoestima o problemes a l'escola que afecten com es veu a si mateix.
La BAPT hi afegeix un matís que convé tenir present. Com que la teràpia de joc pot remoure emocions profundes, el nen necessita tenir al voltant adults prou estables per sostenir-lo mentre dura el procés. Si la família és enmig d'un canvi molt gran, com una mudança, un canvi d'escola o de cuidadors, de vegades és millor esperar una mica o començar treballant amb els pares.
A partir de quina edat es fa teràpia de joc
S'utilitza sobretot amb infants d'entre 3 i 12 anys, aproximadament. Amb els més petits, de 3 o 4 anys, el joc és gairebé l'única via d'entrada, i el treball amb els pares hi pesa molt. Cap als 8 o 9 anys els nens ja poden parlar més del que els passa, i a les sessions s'hi barregen jocs de taula, dibuixos o contes amb estones de conversa. Amb els preadolescents el joc es torna més estructurat, però continua sent útil, perquè una partida de cartes pot obrir converses que, cara a cara, no sortirien mai. Abans dels 3 anys, el més habitual és treballar sobretot amb la família.
Funciona? Què diu la investigació
La teràpia de joc té més estudis al darrere del que es pensa molta gent. Una revisió de 93 estudis controlats (Bratton i col·laboradors, 2005) va concloure que és eficaç, i que els resultats eren millors amb els enfocaments humanistes i quan s'implicava els pares. Una anàlisi posterior de 52 estudis sobre la teràpia de joc centrada en l'infant, publicats entre 1995 i 2010 (Lin i Bratton, 2015), hi va trobar un efecte moderat.
Això no vol dir que serveixi per a tot ni que sigui sempre la primera opció. Per a algunes dificultats hi ha tractaments amb més recerca acumulada. En el trauma infantil, per exemple, la teràpia cognitivoconductual centrada en el trauma és la que té més suport. Per això, a la pràctica, el joc se sol combinar amb altres eines, i la tria depèn de cada nen.
La teràpia de joc no és «només jugar»
A casa pots jugar molt amb el teu fill, i és una de les millors coses que pots fer per ell. Però no és el mateix que la teràpia de joc. La BAPT distingeix entre el joc terapèutic, que pot oferir qualsevol adult que acompanya un infant, i la teràpia de joc pròpiament dita, que fa un professional format, amb un marc teòric i un procés estructurat. La diferència és la mirada: saber què pot voler dir que un nen enterri sempre la mateixa figura a la sorra, quan cal deixar fluir un joc i quan cal posar-hi un límit, i com connectar el que passa a la sala amb la vida de cada dia.
El paper dels pares
Encara que les sessions siguin amb el nen, la família és una peça central del procés. Normalment es comença amb una entrevista amb els pares, sense el nen, per entendre què passa, des de quan i com és la seva vida. Després hi ha trobades periòdiques de seguiment per explicar als pares com va, quins temes estan sortint i com poden acompanyar el nen a casa.
Hi ha una part que de vegades costa d'acceptar, i és que la terapeuta no explicarà cada detall del que el nen fa a la sala. Es comparteixen els temes i els avenços, però el contingut concret del joc és seu, i aquesta confidencialitat és el que li permet jugar amb llibertat. Per la mateixa raó, val més no sotmetre'l a un interrogatori quan surt («Què has fet? Què t'ha preguntat?»). Si en vol parlar, ja ho farà. L'única excepció és clara: si hi ha cap risc per a ell o per a una altra persona, la família n'estarà informada de seguida.
També és bo saber que, durant algunes setmanes, el nen pot estar més sensible o més intens fora de les sessions, i fins i tot fer passes enrere, com tornar a demanar de dormir amb tu. No vol dir que la teràpia vagi malament; sovint és senyal que s'estan movent coses. Comenta-ho a les trobades de seguiment.
Com explicar al teu fill que anirà a teràpia de joc
Digues-li la veritat, amb paraules senzilles i sense dramatisme. Per exemple: «Anirem a veure una psicòloga. És una persona que ajuda els nens quan hi ha coses que els preocupen o que els fan sentir malament, i a la seva sala hi ha moltes joguines». Evita presentar-ho com un càstig («si no et portes bé, et portaré a la psicòloga») o com un secret que no es pot explicar a ningú. També hi ha contes pensats per a aquest moment, com «Mi primer libro de terapia», de Marc A. Nemiroff i Jane Annunziata.
Quant dura la teràpia de joc
Depèn del nen, de la dificultat i del temps que fa que dura. Quan el problema és concret i recent, el procés pot ser curt, de pocs mesos. Quan hi ha experiències difícils de fons o diverses dificultats alhora, sol ser més llarg. Al principi es marquen uns objectius i es revisen periòdicament amb la família. Els canvis no arriben d'un dia per l'altre. Primer el nen ha de sentir-se segur a la sala i amb la terapeuta, i a partir d'aquí el joc comença a fer la seva feina.
Quan convé consultar
No cal esperar que el problema sigui greu. Val la pena demanar una valoració si el teu fill o filla:
- Fa setmanes que està trist, irritable o amb pors que abans no tenia.
- Té rebequeries o reaccions agressives cada cop més freqüents i no saps com aturar-les.
- Ha tornat a fer coses que ja havia superat, com fer-se pipí al llit o parlar com un nadó.
- Dorm o menja molt pitjor, o es queixa sovint de mal de panxa o de cap sense cap causa mèdica.
- Ha viscut una pèrdua, una separació o un ensurt i no se'n refà.
- Repeteix una vegada i una altra el mateix joc, sempre amb el mateix final angoixant.
- A l'escola et diuen que alguna cosa no va bé, o no hi vol anar.
Molts pares tarden a demanar ajuda perquè temen que se'ls culpi del que li passa al nen. Sentir-se responsable forma part de cuidar algú. I el fet de voler entendre què li passa ja és, en si mateix, una manera d'ajudar-lo.
Teràpia de joc a Igualada
A la consulta d'Igualada faig servir la teràpia de joc amb nens i nenes, i combino el joc lliure, la caixa de sorra i activitats més dirigides segons el que necessita cada infant. Abans de començar em trobo amb la família, i durant el procés fem trobades de seguiment perquè sàpigues com va i com el pots ajudar a casa. Les sessions de joc es fan a la consulta, perquè la sala i els materials en formen part; el seguiment amb els pares, si et va millor, també es pot fer online. Treballo en català i en castellà, com a psicòloga sanitària. Tens més informació a la pàgina de teràpia infantil i a la de sessions presencials a Igualada.
Si fa temps que el teu fill no està bé i no saps per on començar, contacta'm. En una primera conversa, sense compromís, valorarem si la teràpia de joc és el que necessita o si hi ha una manera millor d'ajudar-lo.