Estàs mirant una sèrie, estudiant o esperant que es carregui una pàgina, i la mà se te'n va sola al cap. Busques un cabell que et sembla diferent, més aspre o més gruixut que els altres, l'arrenques i el mires. Potser el fas rodar entre els dits o te'l passes pels llavis. Quan te n'adones, n'hi ha uns quants damunt del teclat o a la falda, i una zona més clara que demà taparàs amb la ratlla, amb una gorra o amb una mica de llapis de celles.
Si et reconeixes en aquesta escena, no ets cap cas estrany ni et falta força de voluntat. Té un nom: tricotil·lomania. En aquest article t'explico què és la tricotil·lomania, per què costa tant deixar-la, en què es diferencia d'un simple mal hàbit i quin tractament funciona de debò.
Què és la tricotil·lomania
La tricotil·lomania és la necessitat repetida, i molt difícil de frenar, d'arrencar-se els cabells o altres pèls del cos, fins al punt que se'n nota la pèrdua. La persona ha intentat deixar-ho més d'una vegada sense èxit, i tot plegat li genera malestar o li condiciona el dia a dia. L'American Psychological Association la recull al seu diccionari de psicologia, i els manuals diagnòstics la situen dins la família del trastorn obsessiu-compulsiu i els trastorns relacionats. Molta gent l'anomena, simplement, «trico». Les estimacions més citades parlen d'entre un 1 i un 2% d'adolescents i adults: és força més freqüent del que sembla, però se'n parla poc perquè gairebé tothom l'amaga.
Com es manifesta la tricotil·lomania
Cada persona té el seu patró, però hi ha elements que es repeteixen molt.
Senyals de la tricotil·lomania
- Arrencar-se cabells del cuir cabellut, que és la zona més habitual, però també celles, pestanyes, barba o pèl d'altres parts del cos.
- Clapes de forma irregular, sovint més marcades en un costat del cap que en l'altre.
- Una tensió que creix abans d'arrencar i una sensació d'alleujament, fins i tot de plaer, just després.
- Petits rituals: buscar amb els dits un cabell «concret», mirar-ne l'arrel, fer-lo rodar o mossegar-lo.
- Molts esforços per dissimular-ho: pentinats estudiats, gorres, maquillatge a les celles, evitar la piscina, el vent o la perruqueria.
Arrencar-se els cabells sense adonar-se'n o a consciència
Hi ha dues maneres d'arrencar-se els cabells, i la majoria de gent combina les dues. Una és automàtica: passa mentre fas una altra cosa (llegir, conduir, mirar el mòbil, estudiar) i només te n'adones quan ja tens el cabell a la mà. L'altra és focalitzada: apareixen unes ganes intenses, o una emoció que costa de sostenir, i arrencar-te el cabell és la manera de calmar-la. Distingir-les és important perquè no es treballen igual. L'automàtica demana sobretot prendre'n consciència i posar barreres; la focalitzada, aprendre a gestionar el que sents en aquell moment.
Per què passa: causes de la tricotil·lomania
No hi ha una causa única. Hi pesen la genètica (de vegades hi ha més d'un cas a la mateixa família), els canvis hormonals de la pubertat i, sobretot, la funció que fa la conducta. Arrencar-se un cabell regula: baixa la tensió, l'avorriment, la frustració o l'ansietat, o dona al cos un estímul quan està infraestimulat. Aquest alleujament immediat és el que el cervell aprèn i vol repetir, i com més s'arrenca, més ganes hi ha de continuar. Per això dir-se «prou, no ho tornaré a fer» rarament funciona: el circuit ja s'ha automatitzat.
Tricotil·lomania, ansietat i vergonya
La tricotil·lomania i l'ansietat s'alimenten l'una a l'altra. L'estrès augmenta les ganes d'arrencar; després arriben la culpa, la por que algú ho noti i la sensació de no tenir el control, que tornen a disparar l'ansietat. És freqüent que vagi acompanyada de tristesa o d'una imatge d'un mateix molt tocada. I hi ha un ingredient que pesa moltíssim: la vergonya. Hi ha persones que ho amaguen durant anys a la parella, a la família i fins i tot al metge. Sovint, el primer pas és poder-ho explicar a algú sense sentir-se jutjat.
És un TOC? És una autolesió?
Són dues preguntes que surten gairebé sempre. La tricotil·lomania pertany a la mateixa família que el trastorn obsessiu-compulsiu (TOC), però no és el mateix. En el TOC hi ha obsessions, pensaments que fan por, i compulsions per neutralitzar-les; en la trico normalment no hi ha cap obsessió al darrere, i arrencar-se el cabell pot fer sensació d'alleujament. Tampoc s'acostuma a considerar una autolesió en el sentit habitual, perquè l'objectiu no és fer-se mal. Quan algú s'arrenca els cabells per castigar-se o per sentir dolor, cal atendre-ho com a tal. La trico forma part de les conductes repetitives centrades en el cos, com gratar-se la pell fins a fer-se ferides (dermatil·lomania) o mossegar-se les ungles, i és habitual que convisquin.
A quina edat comença la tricotil·lomania
Sol començar a la preadolescència, normalment entre els 10 i els 13 anys, tot i que pot aparèixer a qualsevol edat. Quan apareix en nens molt petits, abans dels 6 anys, pot ser passatgera i desaparèixer sense tractament, tal com recull MedlinePlus, l'enciclopèdia mèdica de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units. A la infància la diferència entre nens i nenes és petita; en l'edat adulta, en canvi, es diagnostica molt més en dones. Sense tractament, sol anar i venir durant anys, amb temporades millors i pitjors segons l'estrès.
Quan convé demanar ajuda
Val la pena consultar un professional si:
- Tens clapes visibles o necessites trucs per dissimular-les.
- Has intentat deixar-ho diverses vegades i no ho aconsegueixes.
- Hi perds molta estona o et condiciona la feina, els estudis o la vida social.
- Evites la piscina, la perruqueria o la intimitat per por que es vegi.
- Et sents culpable o et fa vergonya cada vegada que passa.
Dos avisos més. Si t'empasses els cabells (el que s'anomena tricofàgia), parla-ho aviat amb el metge, perquè es poden formar boles de cabell a l'estómac. I abans de donar per fet que és tricotil·lomania, convé que un metge o un dermatòleg descarti altres causes de caiguda del cabell, com una infecció del cuir cabellut o l'alopècia areata.
Com es tracta la tricotil·lomania
El tractament amb més evidència és psicològic: una forma de teràpia cognitivoconductual anomenada entrenament en reversió de l'hàbit (HRT, per les sigles en anglès). El Servei Nacional de Salut britànic (NHS) la presenta com el tractament més habitual. Té diverses peces:
- Prendre consciència: registrar quan, on i amb quin estat d'ànim apareixen les ganes, fins a detectar-les abans que la mà arribi al cap.
- Identificar els disparadors: llocs (el lavabo, el llit, el sofà), activitats, hores del dia i emocions.
- Resposta incompatible: quan arriben les ganes, fer una acció que impedeixi arrencar, com tancar el puny i tensar el braç o prémer una pilota, fins que l'impuls afluixa.
- Control d'estímuls: posar-ho difícil, amb les pinces fora de l'abast o menys estona davant del mirall.
- Suport: una persona de confiança que t'animi i valori els avenços, sense vigilar-te ni renyar-te.
Sovint s'hi afegeix treball de regulació emocional o elements de les teràpies d'acceptació, sobretot quan l'arrencada és focalitzada i fa de vàlvula d'escapament. La medicació no és el tractament de primera elecció; si cal, l'ha de valorar un metge.
Què pots fer tu a partir d'avui
Hi ha coses que ajuden des del primer dia, tant si comences teràpia com si encara t'ho estàs pensant. Cap no fa miracles per si sola; el que funciona és combinar-les.
Estratègies per frenar la tricotil·lomania
- Porta un registre senzill durant dues setmanes: hora, lloc, què feies i què senties. Hi descobriràs patrons que ara no veus.
- Posa barreres: tiretes a les puntes dels dits, guants fins mentre mires la tele, un mocador o una gorra ajustada, o el cabell més curt.
- Tingues les mans ocupades en els moments de risc, amb una pilota antiestrès o un objecte per manipular.
- Quan notis les ganes, tanca el puny i espera. Les ganes pugen, arriben a un màxim i baixen, encara que no hi facis res.
- Canvia l'entorn: menys llum directa al mirall del lavabo, les pinces fora de la vista, el mòbil lluny del llit.
- Cuida l'estrès de fons: moure't, dormir prou, un bany calent, respirar a poc a poc.
- Explica-ho a algú de confiança. Portar-ho en secret sovint fa créixer l'ansietat.
I quan tinguis una recaiguda, que en tindràs, parla't com parlaries a un amic. Renyar-te puja la tensió, i la tensió és just el que alimenta les ganes.
Si qui s'arrenca els cabells és el teu fill o filla
Si ho detectes en un nen o un adolescent, la reacció dels adults compta molt. Renyar-lo, castigar-lo o repetir-li «no et toquis els cabells!» cada cinc minuts acostuma a empitjorar-ho: augmenta la tensió i fa que ho faci d'amagat. Funciona millor parlar-ne amb calma, observar en quins moments passa (els deures, les pantalles, l'hora d'anar a dormir) i oferir-li alternatives per a les mans. Amb els adolescents la vergonya pesa encara més; si et preocupa com està en general, et pot servir aquesta guia de salut mental en adolescents. Si dura setmanes o ja hi ha clapes, consulta un professional de teràpia infantil, que treballarà amb ell i amb la família.
Com t'ajuda la teràpia
A teràpia, deixar d'arrencar és l'objectiu, però el camí passa per entendre per a què et serveix i trobar altres maneres de calmar el que hi ha al darrere. Treballem el registre i la detecció precoç de les ganes, les respostes alternatives, l'estrès i les emocions que disparen l'impuls, i també la vergonya i l'autoestima que la trico ha anat desgastant. Ho faig com a psicòloga sanitària, presencialment a Igualada o amb teràpia online, en català o castellà. Si vols saber com treballo els trastorns d'aquesta família, pots consultar la pàgina de teràpia per al TOC online.
Si fa temps que amagues les clapes i lluites sol o sola amb les ganes, no cal que continuïs així. Contacta'm per a una primera valoració sense compromís. La tricotil·lomania té tractament i, quan s'atura l'arrencada, el cabell sol tornar a créixer.