És diumenge, dineu tots junts i algú de la taula menja patates fregides. Cada cruixit et recorre l'esquena. Notes calor a la cara, se t'endureixen les espatlles i et puja una ràbia que no saps d'on surt. Saps perfectament que aquella persona no fa res de dolent, que només menja, i tot i així et costa no aixecar-te de la cadira. Si et passa sovint, és possible que tinguis misofonia.
Té poc a veure amb la mala educació o amb ser una persona exigent. És una reacció molt intensa davant de sons concrets, gairebé sempre quotidians, que pot complicar la convivència, la feina i fins i tot les ganes de quedar amb gent. En aquest article t'explico què és la misofonia, quins sons la disparen, què se sap de per què passa i com es tracta.
Què és la misofonia
La paraula ve del grec i vol dir, literalment, «odi al so». La van fer servir per primera vegada a principis dels anys 2000 Pawel i Margaret Jastreboff, dos investigadors que treballaven amb persones amb acúfens i amb problemes de tolerància al so. Durant anys se'n va parlar poc, fins que el 2022 un grup internacional d'experts en va publicar una definició de consens. Segons aquest document, la misofonia és un trastorn de tolerància reduïda a sons concrets o als estímuls associats a aquests sons.
No depèn del volum. Algú que mastega xiclet a l'altra punta de l'oficina pot fer-se insuportable, mentre que el soroll d'un concert o del trànsit no et desperta aquesta reacció. El que compta és quin so és i, sovint, qui el fa. De moment la misofonia no apareix com a diagnòstic propi al DSM-5, el manual de referència en salut mental, com recorda la Cleveland Clinic. Això no impedeix avaluar-la ni tractar-la.
Els sons que la disparen
Cada persona té els seus desencadenants, però alguns es repeteixen molt. Segons la definició de consens, els sons de la boca són dels que més es mencionen, i els del nas, com respirar o sorbir, també hi són molt presents. A la llista hi solen aparèixer:
- Mastegar, sobretot menjar cruixent, xarrupar o fer petar els llavis.
- Respirar fort, sorbir pel nas o roncar.
- Escurar-se la gola o tossir.
- Sons repetitius, com el clic d'un bolígraf, tamborinar amb els dits, teclejar o el tic-tac d'un rellotge.
Majoritàriament són sons que fa una altra persona. I com que formen part del dia a dia, acostumen a venir de qui passa més hores amb tu, com la parella, la família o els companys de feina. Quan el mateix so surt de la televisió o del mòbil també pot molestar, encara que normalment menys.
Quan la misofonia entra pels ulls: la misocinèsia
Algunes persones amb misofonia reaccionen igual davant d'un estímul visual, com una cama que no para de moure's sota la taula o algú que fa voltes a un bolígraf. En diuen misocinèsia. En tres estudis amb més de 4.000 participants, aproximadament un terç va dir que, en algun grau, li molestava veure aquests moviments repetitius dels altres (Jaswal i col·laboradors, 2021).
Símptomes de la misofonia
La reacció és ràpida, gairebé automàtica, i es nota a tres nivells que solen arribar alhora.
El primer són les emocions. Segons el grup d'experts, les més habituals són la irritació, la ràbia, el fàstic i l'ansietat, i hi ha persones que arriben a sentir una ràbia molt intensa.
El segon és el cos. Els músculs es tensen, el cor s'accelera i pots suar o notar pressió al pit. És la resposta de lluita o fugida, la mateixa que s'activa davant d'una amenaça.
El tercer és el que fas. Hi ha qui surt de l'habitació, qui es tapa les orelles o qui demana de males maneres que s'aturi el soroll. Les reaccions violentes són rares, però a casa és fàcil que tot acabi en discussió.
Moltes persones saben que la seva reacció és desproporcionada, i això fa que, després de l'esclat, sigui fàcil sentir-se culpable. Amb el temps, a més, s'aprèn a anticipar. Tens la mandíbula tensa abans de seure a taula, tries el seient més allunyat de qui menja fort o deixes d'anar als dinars de feina. L'equip de l'hospital universitari d'Amsterdam, un dels que més ha estudiat el trastorn, explica que aquesta evitació acaba portant aïllament i dificultats importants per funcionar en el dia a dia.
Per què apareix la misofonia
La causa exacta encara no es coneix, però hi ha coses que sí que se saben. La primera és que no és un problema d'oïda. En un estudi amb 575 pacients diagnosticats a l'hospital d'Amsterdam, només un 1% tenia hiperacúsia i un 2% acúfens. A 109 d'ells els van fer una audiometria i només tres tenien una pèrdua auditiva, d'una sola orella. L'exploració neurològica i les analítiques també van sortir normals (Jager i col·laboradors, 2020).
La segona és que sol començar aviat, a la infància o al principi de l'adolescència, i que pot haver-hi un component familiar.
Què passa al cervell
Un equip de la Universitat de Newcastle va fer escoltar sons desencadenants a persones amb i sense misofonia mentre els feia una ressonància magnètica (Kumar i col·laboradors, 2017). En les persones amb misofonia, aquests sons activaven molt més l'ínsula anterior, una zona del cervell que ajuda a decidir a què cal parar atenció i que connecta les sensacions del cos amb les emocions. També se'ls accelerava més el cor i la pell els suava més. El cervell, per dir-ho així, marca aquests sons com a molt importants, i el cos s'hi prepara com si fossin una amenaça.
Quanta gent la té
Més del que sembla. En una mostra representativa de la població del Regne Unit, un equip del King's College de Londres va estimar que prop del 18% de les persones tenen símptomes de misofonia que els suposen una càrrega important (Vitoratou i col·laboradors, 2023). La Cleveland Clinic parla d'aproximadament una de cada cinc persones al llarg de la vida.
Les xifres canvien molt segons com es mesuri, i el grup d'experts de 2022 va preferir no fixar-ne cap. Als serveis especialitzats hi arriben més dones. Al gran estudi d'Amsterdam eren el 69%, amb una edat mitjana de 34 anys.
Misofonia, hiperacúsia i altres problemes que s'hi assemblen
Diversos problemes amb el so es poden confondre amb la misofonia, i el grup d'experts insisteix que el primer pas és distingir-la de la hiperacúsia. A la hiperacúsia els sons es perceben massa forts, fins al punt de fer mal, i com més volum, pitjor. A la misofonia el que compta és el tipus de so, encara que sigui fluix, i la reacció és sobretot emocional.
Tampoc no és el mateix que la fonofòbia, que és por a un so concret, com la por als petards. A la misofonia hi pot haver ansietat, però hi predominen la irritació, la ràbia i el fàstic.
En l'autisme és freqüent una sensibilitat sensorial més general, en què molts estímuls alhora saturen. És una cosa diferent, tot i que la misofonia també pot aparèixer al costat de l'autisme o del TDAH. Passa una cosa semblant amb les persones altament sensibles, que poden notar molt els sorolls i cansar-se en ambients carregats. L'alta sensibilitat, però, és un tret de temperament, no una reacció de ràbia lligada a sons concrets, i es pot tenir tot alhora.
Si a més dels teus desencadenants et molesten tots els sons forts, si notes dolor a les orelles o sents xiulets, consulta abans un especialista en otorinolaringologia o audiologia.
Amb què sol anar de la mà
Al gran estudi d'Amsterdam, una de cada quatre persones amb misofonia tenia trets de personalitat obsessivocompulsiva, com una necessitat elevada d'ordre i de control. Un 10% tenia un trastorn de l'estat d'ànim, un 5% TDAH i un 3% autisme, i gairebé totes puntuaven alt en perfeccionisme (Jager i col·laboradors, 2020). La Cleveland Clinic també menciona el trastorn obsessiu compulsiu, el TEPT i la depressió entre els problemes que hi poden conviure.
Que apareguin juntes no vol dir que una cosa expliqui l'altra. La definició de consens precisa que, per parlar de misofonia, els símptomes no han de quedar millor explicats per un altre trastorn. Però si n'hi ha, també cal tenir-los en compte en el tractament.
Com es diagnostica la misofonia
Com que encara no és un diagnòstic oficial dels manuals, no hi ha cap prova que la confirmi. La identifica un professional a partir d'una entrevista en què es parla de quins sons et molesten, què sents, com reacciones, des de quan et passa i fins a quin punt et limita. En la recerca es fan servir qüestionaris específics, com l'escala d'Amsterdam (AMISOS-R) o la S-Five, que ajuden a mesurar-ne la gravetat i a veure com evoluciona.
Una bona valoració també descarta el que no és misofonia, com la hiperacúsia o un problema auditiu, i mira si hi ha ansietat, un estat d'ànim baix o trets obsessius que calgui tractar alhora.
Tractament de la misofonia: què funciona
No hi ha cap pastilla ni cap truc que la faci desaparèixer d'un dia per l'altre. El tractament amb més suport és la teràpia cognitivoconductual. El 2021, l'equip d'Amsterdam va publicar el primer assaig clínic aleatoritzat sobre el tractament de la misofonia, amb 54 pacients. Uns van fer teràpia de grup setmanal durant tres mesos i els altres van quedar en llista d'espera. Al final, el 37% de les persones tractades havien millorat de manera clínicament significativa, davant del 0% del grup d'espera, i la millora es mantenia un any després.
Aquella teràpia combinava diverses eines:
- Entrenar l'atenció perquè no es quedi enganxada al so i torni a allò que estàs fent.
- Aprendre a baixar l'activació del cos.
- Associar els sons desencadenants a emocions més amables, en lloc de la ràbia.
- Treballar amb el so mateix de manera controlada i manipular-lo, per recuperar una certa sensació de control.
A la consulta, el tractament s'adapta a cada persona. Sovint inclou treballar la gestió de la ràbia, revisar els pensaments que s'encenen amb el so («ho fa expressament», «no ho puc suportar») i desfer l'evitació a poc a poc, sense exposar-te de cop als sons que més et costen. Si hi ha ansietat, un estat d'ànim baix o trets obsessius, es treballen alhora.
La medicació, de moment, no té estudis sòlids en la misofonia. Si hi ha ansietat o depressió al costat, és el metge qui ha de valorar si cal.
Auriculars i misofonia: aliats o trampa?
Els auriculars amb cancel·lació de soroll, els taps o un soroll de fons, com el soroll blanc, poden ajudar en moments concrets, per exemple a l'oficina o en un viatge llarg, i la Cleveland Clinic els inclou entre les eines per conviure amb la misofonia. El problema apareix quan es fan servir per no haver d'estar mai amb ningú. Si cada vegada evites més llocs i més persones, la vida es va fent petita, i això també és part del que es treballa a teràpia.
Què pots fer des d'avui
- Fes una llista dels teus desencadenants i puntua'ls del 0 al 10. Saber quins són els pitjors t'ajuda a preparar-te.
- Prepara els moments que pots preveure. Una música de fons a l'hora de sopar o canviar de lloc a la taula poden rebaixar molt la tensió.
- Atura't abans d'esclatar. Quan notis que el cos s'activa, surt un moment, respira a poc a poc, afluixa la mandíbula i les espatlles, i torna quan el cos s'hagi calmat.
- Parla'n en un moment de calma, no enmig del so. «No és per tu, és el so» s'entén molt millor en una conversa que en un crit a la taula.
- Pacta un senyal amb la gent de casa, com un gest que vulgui dir «necessito sortir un moment», perquè ningú no s'ho prengui com un atac.
- Fes servir els auriculars amb criteri, per a moments concrets i no tot el dia.
Aquestes idees alleugen, però si la misofonia ja t'està condicionant la vida, el més útil és treballar-la amb un professional.
La misofonia en infants i adolescents
Com que sol començar entre la infància i l'adolescència, molts pares la descobreixen a taula. De cop, el fill no suporta sentir menjar el germà, s'aixeca enfadat o demana sopar a la seva habitació. És fàcil llegir-ho com un caprici o com una falta de respecte i respondre amb un «ja t'hi acostumaràs» o obligant-lo a quedar-se.
Si sospites que el teu fill o la teva filla té misofonia, ajuda més:
- Creure el que t'explica. La reacció és real, encara que el so sembli insignificant.
- Buscar acords que facin la vida més fàcil a tothom, com música de fons a taula o canviar de lloc, sense girar tota la casa al voltant del problema.
- No obligar-lo a «aguantar» ni fer-ne broma, perquè només hi afegeix vergonya.
- Parlar amb l'escola si li costa concentrar-se a classe o evita el menjador.
Si la convivència s'està fent difícil o veus que s'aïlla, consulta un professional. A la guia de salut mental per a pares d'adolescents trobaràs altres senyals que convé no deixar passar.
Quan demanar ajuda
Val la pena consultar si:
- Evites àpats, plans o llocs per culpa dels sons.
- Tens discussions freqüents a casa o a la feina per aquest motiu.
- Et costa controlar la reacció i després te'n sents malament.
- Cada vegada hi ha més sons que et molesten.
- Notes que t'afecta l'estat d'ànim, la feina, els estudis o la relació de parella.
Al gran estudi d'Amsterdam, com més greu era la misofonia, pitjor era la qualitat de vida. La Cleveland Clinic adverteix, a més, que en els casos greus pot augmentar el risc d'autolesions o de pensaments suïcides. Si en algun moment penses a fer-te mal o a treure't la vida, truca al 024, la línia d'atenció a la conducta suïcida, que és gratuïta i funciona les 24 hores. En una emergència, truca al 112.
Teràpia per a la misofonia a Igualada i online
A la consulta d'Igualada i online treballo amb un enfocament cognitivoconductual, que és el que té més evidència en la misofonia. Primer mirem amb calma què et passa: quins sons, en quins moments, com hi reacciones i què has provat fins ara. A partir d'aquí treballem l'atenció, l'activació del cos, la ràbia i l'evitació. Si convé, fem alguna sessió amb la parella o la família perquè entenguin què et passa i pugueu pactar canvis a casa. Treballo en català i en castellà, com a psicòloga sanitària. Si et va millor a distància, aquí tens com funciona la teràpia online.
Si et reconeixes en el que has llegit, no cal que esperis que vagi a més. Contacta'm i, en una primera conversa sense compromís, mirarem com et puc ajudar.