Són les set de la tarda i sou a la cua del súper. El teu fill de tres anys veu les xocolatines al costat de la caixa, li dius que no i, en dos segons, és a terra picant de peus i cridant com si li haguessis pres el món. La gent mira. Tu notes la calor a la cara i no saps si agafar-lo en braços, marxar corrents o comprar-li la xocolatina perquè calli. Si et sona, no ets l'única persona que ho viu. Les rebequeries, que també anomenem rabietes, són una de les consultes més habituals de les famílies amb fills petits.
En aquest article t'explico què són les rebequeries, a quina edat són normals, per què apareixen i com pots actuar abans, durant i després. També hi trobaràs els senyals que indiquen que convé consultar un professional.
Què són les rebequeries
Una rebequeria és una explosió d'emocions que el nen no sap aturar. Plora, crida, dona cops de peu, es tira a terra i de vegades pega o llança coses. Sol arribar quan vol una cosa que no pot tenir, quan no se'n surt amb alguna cosa o quan està massa cansat per aguantar res més.
No és una estratègia freda per manipular-te. A aquestes edats, la capacitat de frenar-se encara s'està construint i al nen li falten paraules per explicar el que sent. Segons la fitxa per a famílies de MedlinePlus, el servei d'informació de salut de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units, les rabietes són normals en la primera infància, no són culpa dels pares i no volen dir que el nen sigui dolent.
A quina edat són normals les rebequeries
Segons MedlinePlus, les rabietes solen començar entre els 12 mesos i els 3 anys, i en aquesta etapa poden arribar a ser diàries. Entre els 3 i els 5 anys continuen, però menys sovint, i a partir dels 5 són poc freqüents. El servei de salut britànic (NHS) diu a la seva pàgina sobre les rebequeries que solen començar cap als 18 mesos i que als 4 anys ja són molt menys freqüents.
Els estudis amb famílies hi coincideixen. En una enquesta feta a Finlàndia a pares de 132 infants, el 87 % deien que algun dels seus fills havia tingut rebequeries. En el 64,7 % dels casos havien començat als 2 o 3 anys, i més de la meitat dels infants (el 57,1 %) ja no en tenien després dels cinc. No hi havia diferències entre nens i nenes (Österman i Björkqvist, 2010).
Un altre estudi, amb 1.490 infants en edat preescolar, va trobar que el 83,7 % tenien rebequeries de tant en tant, però que només el 8,6 % en tenien cada dia (Wakschlag i col·laboradors, 2012). Que el teu fill en tingui és, per tant, el més normal del món. El que convé mirar és com són, quantes vegades passen i com acaben.
Quant dura una rebequeria i què passa per dins
Quan el teu fill crida estirat a terra, cada minut sembla una hora. Les dades diuen una altra cosa. Un equip de la Universitat de Wisconsin va analitzar els relats de pares sobre les rebequeries de 335 infants d'entre 18 mesos i 5 anys. La durada més habitual era de mig minut a un minut, i tres de cada quatre duraven cinc minuts o menys (Potegal i col·laboradors, 2003). En l'estudi finlandès, en canvi, en el 46,5 % dels casos les rebequeries duraven entre 5 i 10 minuts. Les xifres varien segons com es mesuren.
El mateix equip de Wisconsin va veure que dins d'una rebequeria hi ha dues emocions que es barregen. La ràbia puja de cop, arriba al punt més alt just al principi i després va baixant. El malestar, que es nota en el plor i en les ganes de ser consolat, creix a poc a poc i pesa més cap al final.
Saber-ho ajuda molt. Al principi, amb la ràbia al màxim, les explicacions i els sermons no arriben enlloc. Més endavant, quan el crit es converteix en plor, el teu fill sol buscar consol, i aquell és el moment d'oferir-li els braços.
Per què tenen rebequeries els nens
No hi ha una sola causa, però sí situacions que es repeteixen molt:
- Volen una cosa i no la poden tenir, sigui la xocolatina, el mòbil o cinc minuts més al parc.
- Volen fer-ho sols i no se'n surten, com cordar-se la sabata o encaixar una peça del trencaclosques.
- Encara no tenen prou paraules per explicar el que els passa, i la frustració surt pel cos. Segons l'NHS, quan ja parlen més, és menys probable que en tinguin.
- Estan cansats, tenen gana o estan incubant alguna cosa. MedlinePlus recorda que això pot fer que les rabietes empitjorin o siguin més freqüents.
- Han de canviar d'activitat de cop, per exemple deixar de jugar, sortir de la banyera o marxar d'una festa.
- Hi ha canvis a casa, com l'arribada d'un germà, l'inici de l'escola o una mudança.
En aquesta etapa, a més, els infants descobreixen que són persones diferents dels pares i que poden dir «no». Aquest desig d'independència és sa, però xoca cada dia amb els límits dels adults, i d'aquí surten moltes batalles.
Rebequeria o crisi per sobrecàrrega?
De vegades, el que sembla una rebequeria és una altra cosa. Alguns infants neurodivergents, per exemple amb autisme, se saturen tant amb el soroll, la llum, una etiqueta que pica o un canvi inesperat que perden el control. Aquestes crisis no busquen aconseguir res, no s'acaben encara que el nen obtingui el que volia i el que més ajuda és reduir estímuls i tenir un adult tranquil al costat. Si és el vostre cas, et pot interessar l'article sobre les neurodivergències.
Com actuar davant les rebequeries
No hi ha cap truc que les faci desaparèixer, però sí maneres de fer-les menys freqüents, més curtes i més fàcils de portar per a tothom.
Abans: com evitar algunes rebequeries
- Cuida el son, els àpats i els horaris. Un nen cansat i amb gana té molt poca paciència.
- Avisa abans dels canvis. «Quan s'acabi aquesta cançó, marxem del parc» funciona millor que un «marxem!» de cop.
- Dona-li opcions petites sempre que puguis, com el got blau o el vermell, o posar-se la jaqueta ara o a la porta.
- Abans d'anar al súper o a un dinar llarg, explica-li què passarà i què esperes d'ell.
- Fixa't en els moments que solen acabar malament. Si sempre esclata a l'hora del bany, potser el problema és l'hora i no el bany.
- Si veus que comença a enfadar-se, prova de distreure'l. L'NHS proposa coses tan senzilles com assenyalar un gat per la finestra amb to de sorpresa.
Durant: quan la rebequeria ja ha esclatat
L'objectiu és que passi sense que ningú es faci mal i sense canviar el límit que l'ha provocat.
- Respira i abaixa el to. MedlinePlus recorda que és important mantenir la calma i que cridar o pegar al nen només empitjora la situació.
- Assegura't que no es pugui fer mal. Aparta objectes, o agafa'l si es dona cops o pega a algú.
- Parla poc i amb veu baixa. «Estàs molt enfadat. Soc aquí.» En plena ràbia, els raonaments no li arriben.
- No cedeixis si el «no» era important. Si després de la rebequeria arriba la xocolatina, el teu fill aprèn que cridar funciona. L'NHS ho diu clar: cedir no ajuda a la llarga.
- Queda't a prop. Hi ha nens que volen braços de seguida i d'altres que necessiten una mica d'espai. Li pots dir «quan vulguis una abraçada, aquí em tens».
- Quan el crit es converteixi en plor, ofereix-li consol. És quan més el necessita.
Després: tornar a connectar
Quan ja s'hagi calmat, abraça'l i posa nom al que ha passat amb poques frases. «Estaves molt enfadat perquè volies quedar-te al parc. Ho entenc. Tot i així, havíem de marxar.» No cal fer-ne un sermó ni tornar-hi tota la tarda.
Si ha pegat o ha trencat alguna cosa, podeu reparar-ho junts, demanant perdó a la germana o recollint les peces. I quan sàpiga esperar o demanar una cosa sense cridar, digues-l'hi: «Ho has demanat molt bé». Els nens repeteixen el que veuen que funciona.
La psicòloga Elisenda Pascual, coneguda per la sèrie de 3Cat Això no és Suècia, explica a Criar i jugar (Ara Llibres, 2024) que el llibre vol ajudar a «posar límits amb amor i respecte, a sostenir el seu enuig sense caure en el propi». Costa, sobretot els dies que vas just de paciència, però val la pena tenir-ho present.
Què no ajuda gaire
- Cridar més fort que ell o pegar-li. A més d'empitjorar la situació, li ensenyes justament el que vols que deixi de fer.
- Amenaçar amb coses que no compliràs, del tipus «doncs ens quedem sense Nadal».
- Riure-te'n, gravar-lo o penjar-ho a les xarxes. La rebequeria passarà, però el vídeo pot quedar-se.
- Fer-li un discurs llarg enmig del plor. Ja hi haurà temps de parlar-ne.
- Comparar-lo amb el germà o amb el fill de la veïna.
- Cedir cada vegada per no aguantar el mal moment. Aquella rebequeria s'acaba abans, però a la llarga en vindran més.
Ignorar la rebequeria pot anar bé quan el nen la fa servir per aconseguir alguna cosa, però no fer cas dels crits no vol dir deixar-lo sol. Pots no entrar en l'espectacle i, alhora, estar a prop i disponible.
Rebequeries en públic: el súper, el parc, el restaurant
Les rebequeries en públic són les que més angoixen, perquè al malestar del nen s'hi suma la mirada dels altres. Algunes idees pràctiques:
- Si podeu, aneu a un racó més tranquil o sortiu un moment al carrer.
- Pensa que ara qui importa és el teu fill, no el que pensi la gent de la cua. L'NHS recomana ignorar les mirades i concentrar-se a mantenir la calma.
- No canviïs les normes perquè hi ha públic. Si a casa el «no» és «no», al súper també.
- Planifica les sortides quan hagi dormit i menjat, i porta alguna cosa per entretenir-lo a les esperes.
I si veus una altra família en plena rebequeria, un somriure de complicitat ajuda molt més que una mirada de reprovació.
Quan les rebequeries són un senyal d'alerta
La gran majoria de les rebequeries formen part del creixement, però de vegades són la manera com un infant mostra que alguna cosa no va bé. Un estudi amb 279 infants d'entre 3 i 6 anys va comparar les rebequeries de nens sense cap trastorn amb les de nens amb depressió o amb problemes de conducta (Belden i col·laboradors, 2008). Al text complet de l'estudi, els autors proposen cinc senyals:
- Agredeix els pares o qui el cuida, o trenca coses amb violència, en més de la meitat de les rebequeries.
- Es fa mal expressament durant la rebequeria. Això s'ha de prendre sempre seriosament.
- En té molt sovint, entre 10 i 20 dies diferents en un mes a casa, o més de cinc al dia durant diversos dies a l'escola o fora de casa.
- Duren molt, més de 25 minuts de mitjana.
- Normalment no aconsegueix calmar-se sol i sovint necessita que un adult l'ajudi.
Els mateixos autors avisen que són orientacions preliminars, que encara no s'han validat com a eina diagnòstica. Tot i així, si el teu fill encaixa en algun d'aquests punts de manera habitual, val la pena parlar-ne amb un professional. També quan les rebequeries arriben sense cap motiu clar, s'allarguen molt o són destructives, que és el que l'estudi de Wakschlag i col·laboradors distingia de les rebequeries esperables.
L'Acadèmia Americana de Pediatria, citada per MedlinePlus, recomana consultar el pediatre també si les rabietes empitjoren o són freqüents passats els 5 anys, si el nen aguanta la respiració durant les rebequeries, sobretot si es desmaia, o si a més té malsons, ansietat, mals de cap o de panxa, torna a fer-se pipí quan ja no se'n feia, no vol menjar ni anar a dormir o no es vol separar de tu. De vegades, al darrere hi ha ansietat infantil, un TDAH o un canvi a la família que el nen no sap com explicar.
I tu, com estàs?
Les rebequeries posen a prova la paciència de qualsevol. Si un dia crides, no passa res greu. Demana perdó al teu fill i explica-li què t'ha passat. Així aprèn que els adults també s'enfaden i que les coses es poden arreglar.
Si fa setmanes que tens la sensació que no pots més, que cada dia és una lluita i que ja no gaudeixes de la criança, mira't també a tu. És el que s'anomena esgotament parental, i es pot tractar. Repartir les estones difícils amb la parella o amb algú de confiança i guardar moments per a tu també és cuidar els teus fills.
Com ajuda la teràpia infantil davant les rebequeries
Quan les rebequeries són molt intenses o freqüents, un psicòleg infantil pot ajudar el nen i també la família, i bona part de la feina es fa amb els pares. Una metaanàlisi que va reunir 77 avaluacions de programes d'entrenament per a pares d'infants de 0 a 7 anys va estudiar què els feia més eficaços per millorar la criança i els problemes de conducta. Els elements amb més efecte eren aquests (Kaminski i col·laboradors, 2008):
- Augmentar les estones positives entre pares i fills.
- Aprendre a parlar d'emocions amb el nen.
- Ensenyar als pares a fer servir el temps fora (time out) i la importància de ser constants.
- Practicar les noves habilitats amb el fill durant les sessions, i no només parlar-ne.
A la consulta, amb els infants a partir de 3 o 4 anys treballo amb tècniques adaptades a la seva edat, com la teràpia de joc, que els ajuda a expressar el que senten. Amb els més petits, la feina se centra sobretot a orientar els pares. En tots dos casos fem sessions amb la família per acordar pautes per a casa i reforçar els avenços.
Si us agrada llegir junts, hi ha contes sobre la ràbia com Quina rebequeria!, de Mireille d'Allancé (Corimbo). Per als pares, hi ha Enrabiats, de Míriam Tirado (Rosa dels Vents).
Teràpia infantil per a les rebequeries a Igualada i online
Si les rebequeries del teu fill us estan desbordant, o si has reconegut en el teu fill algun dels senyals d'alerta, no cal que ho passeu sols. Faig teràpia infantil a Igualada i online, amb sessions en català o castellà, i acompanyo tant l'infant com la família.
Contacta'm i, en una primera conversa sense compromís, mirarem què està passant i com us puc ajudar.